Hola, em dic Anna, tinc 18 anys i vinc de Brussel·les, Bèlgica. Després d’aquesta breu presentació, permeteu-me explicar-vos els motius per escriure aquest article així com la seva producció. He decidit no incloure fotos en aquest text, volia explicar-vos la història de la meva arribada, però si posés imatges faria malbé el missatge que vull transmetre.

Com s’ha dit anteriorment, tinc 18 anys, el famós període de la recerca d’un mateix, buscar el seu destí, el seu entorn, el seu estil de vida. Un dels més difícil en la vida d’un ésser humà, aquella on tot s’ensorra, o tu prens responsabilitats, aquella on et sents renéixer. És un gran pas endinsar-se en aquest nou món, però no s’ha d’oblidar que per entrar en aquest has de deixar anar l’anterior, el de la infància i la negligència. Em fa por. Aquest no és el cas de tothom, alguns de nosaltres ja hem trobat el camí, o simplement n’estem convençuts i avancem sense adreçar-nos mirant darrere d’ells, m’hauria agradat formar part d’ells, o no per això. És clar que sóc jo, però no em conec a mi mateix,a sé què m’agrada, però no sé què vull fer-hi. Aquest és el motiu principal per escriure aquest article, per fer aquest any de voluntariat. 

Així que vaig decidir marxar. Un cop més tinc 18 anys, els meus somnis i les meves preguntes al cap, però aquesta vegada tinc la motxilla a les espatlles. Em torno a trobar el 14 de setembre 2023, al mig d’aquest aeroport, de cara a la porta d’embarcament on està senyalitzat Barcelona, i em sento bé. Estic asseguda en aquest seient, veient els avions enlairar, i per primer cop en molt de temps estic tranquil·la, sento que estic al meu lloc. Llavors jo pujo a l’avió, s’enlaira, i s’ha acabat, deixo tot el meu món darrere meu. Obro les cartes dels meus éssers estimats, sobretot de la meva parella, una carta en la qual ell explica tota la nostra història, i diu que està orgullós de mi, no li puc agrair prou tot això.

Terrassa. Després de dormir bona part del trajecte arribo al meu destí, la meva casa nova. Descobreixo aquest nou apartament, aquests nous companys d’habitació, i de nou un cop em sento bé, al meu lloc.

Passen uns dies, m’instal·lo i intento adaptar-me a aquesta nova vida, i aquí està. Arriba un gran estrès, el meu primer dia de feina. Em sento sola, sola davant l’ansietat que envolten aquest nou món. Arribo a aquest centre, Taller Jeroni de Moragas (Centre activitats per a persones amb discapacitat psíquica, usuaris). I em trobo motivada, a enmig de tota aquesta gent que no coneix la meva cultura i no parla les meves llengües, i em diuen que miri, escolti i intenti entendre. És difícil integrar-te al principi, molt difícil, no em sembla que trobo el meu lloc. Intento participar com puc, però la barrera lingüística m’impedeix ser jo i incloure’m-hi 100%. Però aquí estem de nou unes setmanes després i em sento millor, encara més tranquil·la. Puc escoltar aquesta gent sense ni entendre-les, em fan esclatar a riure només unes paraules, m’agrada estar allà per ells. Agraeixo tant l’energia d’aquest centre i les persones que en formen part. És difícil, has de ser extremadament disponible emocionalment, però crec que m’aporta molt, per veure-hi uns mesos després d’aquesta aventura.

El famós allotjament compartit. Els inicis són una mica estressants però tranquil·litzadors al mateix temps, nosaltres busquem el nostre equilibri en aquesta casa, tots junts, ens descobrim a nosaltres mateixos. I crec que avui, un mes després, l’hem trobat. Alexandre és present pel seu riure, la seva excentricitat, el seu humor i la seva manera de ser tan descarat amb el món que l’envolta. La Noelle està radiant, has de buscar per arribar-hi, però quan aconsegueixes finalment trobar-la, només pots agrair a la vida per posar-la en el teu camí. Elisa és la força tranquil·la d’aquest apartament, és empàtica i sempre ens escolta. I llavors aquí sóc jo, tinc la impressió que els agrado però només ells us podrien dir. Aquest és el nostre balanç. Vaig tenir por de compartir espai abans d’arribar aquí, compartir el meu espai amb estranys, portar-los a la meva esfera em va espantar sense fi. I, en definitiva, és una de les coses més boniques que m’han passat. Gràcies Creu Gran.

No són els únics que he conegut, també n’hi ha una desena més voluntaris. Tot genial, un com l’altre. En particular Camille, que romandrà pensa una de les meves trobades més boniques. És desconcertant quan hi penses realment. Tots venim dels quatre racons d’Europa i aquí estem, reunits en un petit poble del nord d’Espanya. Tot amb diferents expectatives, personatgesoposats, cultures diferents,… Potser vam ser fets per a nosaltres fets per a nosaltres trobar-se o potser només és una casualitat. Jo personalment crec fermament que el nostre lloc és aquí de moment. Oferim un any de les nostres vides a nosaltres mateixos i a les persones que ho necessiten alhora, és un dels primers moment de les nostres vides en què l’únic en què hem de pensar és en nosaltres mateixos. Sense estrès, sense feina, lloguer o estudis reals. Només nosaltres i les nostres preguntes. Així que si tu tenir l’oportunitat de fer-ho. Fes-ho. Fes-ho, no mires enrere, gaudeix d’aquest moment trenca el temps que et pot oferir la vida, pensa en el que vols  realment, no pel que volen els altres de tu. Aprecieu el moment present, ho és el millor consell que et puc donar.

English version 🇬🇧

Hello, my name is Anna, I am 18 years old and I come from Brussels, Belgium. Following this brief presentation let me explain the reasons for writing this article and the realisation of it. I decided not to include photos in this text. I wanted to tell you the story of my arrival, but representing it in pictures would spoil the message I want to convey to you.

As I said earlier, I am 18 years old, the famous period of searching for oneself, of searching for one’s destiny, one’s entourage, one’s lifestyle. One of the most difficult times in the life of a human being, when everything collapses, or you take responsibility, or you feel reborn. It is a huge step to dive into this new world, but do not forget that to enter it you have to let go of the previous one, that of childhood and carelessness. I’m afraid of it. This is not the case for all of us, some of us have already found their way, or are just convinced and move forward without looking behind them. I would have liked to be part of it, or not for that matter. Sure I am me, but I do not know myself, I know what I like, but I do not know what I want to do with it. This is the main reason for the writing of this article, the realisation of this year besides. 

So I decided to leave. Again I am 18 years old, my dreams and my questions in mind, but this time I have my backpack on my shoulders. I find myself, September 14, 2023, in the middle of this airport, facing the boarding gate where it is annotated Barcelona, and I feel good. I sit in this seat, I watch the planes take off, and for the first time in a long time I am soothed, I feel that I am in my place. So I get on the plane, it takes off, and that’s it, I leave the entire universe behind me. I open the letters of my relatives, including my boyfriend, a letter in which he traces our entire history, and he says that he is proud of me, I will never thank him enough for all this.

Terrassa. Voila. After sleeping a good part of the journey I arrive at my destination, my new home. I discover this new apartment, these new roommates, and once again I feel good, in my place.

A few days pass, I settle down and try to adapt to this new life, and here comes the big stress, my first day of work. I feel alone, alone in the face of the anxieties surrounding this new world. I arrived at this centre, Taller Jeroni de Moragas (Activity centre for people with mental disabilities, usuaris). And I find myself propelled, in the middle of all these people who do not know my culture and do not speak my language, and I am told to look, listen and try to understand. So I sit next to these groups of people intrigued by my coming and I learn. It’s difficult to include yourself at the beginning, very difficult, I do not feel like I find my place. I try to participate somehow, but the language barrier prevents me from being me to include myself 100%. But here we are a few weeks later and I feel better, see appeased. I can listen to these people without even understanding them, they make me laugh with just a few words, I like to be present for them. I appreciate so much the energy of this centre and the people who are part of it. It’s hard, you have to be extremely emotionally available, but I feel that it brings me a lot to see in a few months the continuation of this adventure.

The famous roommate thing. The beginnings are a little stressful but reassuring at the same time, we seek our balance in this house, all together, we discover each other. And I think today, a month later, we found him. Alexander is present by his laughter, his eccentricity, his humour and his way of being so brazen about the world around him. Noelle is radiant, you have to look to reach it, but when you finally find it, you can only thank life for putting it on your way. Elisa is the quiet force of this apartment, she is empathetic and always has our ear. And then there’s me, I feel like they like me, but only they can tell you. Here’s our balance. I feared this sharing of space before arriving here, sharing my space with strangers, making them enter my sphere scared me to the utmost. And finally it is one of the most beautiful things that happened to me. Thank you Creu Gran.

They are not the only ones I have met, there are also a dozen other volunteers. All great, as much as each other. Especially Camille, who I think will remain one of my most beautiful encounters. It’s disconcerting when you think about it in fact. We all come from all over Europe and here we are, gathered together in a small town in the north of Spain. All with different expectations, opposing characters, distinct cultures,… Maybe we were made for us to meet or maybe this is just a coincidence. I personally firmly believe that our place is here for the moment. We are offering a year of our life to ourselves and to the people who need it at the same time, it is one of the first times in our life or the only thing to think about is either even. No stress, no real work, rent or education. Just us and our questions. So if you get a chance. Do it. Go for it, do not turn around, enjoy this moment of pause in time that life can offer you, think about what you really want, not what others want from you. Enjoy the moment, this is the best advice I can give you.