Hola a tothom,
em dic Pepe Begier. Tinc 20 anys i sóc d’Alemanya. Visc a Lübeck, una ciutat llunyana al nord del país a prop d’Hamburg (Hamburg és bastant més famosa i, per tant, hi ha una mica de possibilitats que pugueu localitzar la meva ciutat natal al vostre cap).

Aquest estiu em vaig graduar de l’escola i vaig decidir no començar els meus estudis a l’instant. Volia aprofitar aquesta oportunitat única de no tenir cap responsabilitat o motius per no anar a viure l’aventura de fer voluntariat en un altre país, aprendre més sobre una nova cultura, conèixer gent d’arreu del món i sentir què significa ser un Europeu. M’identifico fortament com a membre de la Unió Europea i volia experimentar i viure la idea d’una Europa unida i lliure.
El pla d’abandonar la meva pròpia zona de vida i confort i submergir-me en un nou entorn ha estat al meu cap des que soc petit. Originalment volia fer un any d’intercanvi durant el meu temps escolar. Però la pandèmia de Covid va destruir els meus plans i no vaig poder complir el meu somni.
Ara, 3 anys després, sóc aquí. Viure a Espanya juntament amb altres voluntaris. D’alguna manera estic content de no haver pogut fer el meu any d’intercanvi. Perquè sense cap experiència comparable, la meva vida ara mateix se sent tan explosiva i nova que encara m’espanta despertar-me cada matí i adonar-me que això no és un somni.

Aquí a Terrassa visc en un pis juntament amb 3 joves més. En total som 15 voluntaris que vivim en 3 pisos de la ciutat. A través dels nostres pisos i diferents projectes estem en contacte d’alguna manera amb gairebé tots els d’aquest gran grup de persones. I realment se sent com una gran família. Veure que altres persones de diferents països van decidir de la mateixa manera i volien ser voluntaris per tants motius diferents m’inspira i em dóna l’esperança que la nostra societat creixerà conjuntament i no tot és tan dolent com sembla quan mires les notícies mundials. Com tothom, no estic lliure d’estereotips i crec que això és bastant normal. Però l’única manera de destruir aquests estereotips nacionals i de trobar una manera d’elaborar el nostre futur és conèixer-nos, conviure els uns amb els altres i veure les persones darrere dels noms i les cares.

Les últimes 10 setmanes vaig poder introduir-me a la meva nova vida. Sóc voluntari en una organització local anomenada “Prodis”. L’objectiu de Prodis és organitzar i millorar la vida de les persones amb discapacitats mentals (i de vegades físiques). Això inclou viure, treballar i divertir-se. La majoria de dies formo part de les activitats d’oci de Prodis. Junts fem esport, ballem, cuinem o creem idees per a esdeveniments com Halloween (o millor dit Castanyada, una tradició local especial que es troba a la mateixa època de Halloween) com per Nadal. Prodis és molt gran i hi ha moltes activitats en aquest moment. Així que tinc l’oportunitat de personalitzar el meu horari i fer el que m’agrada.

Després de les primeres setmanes vaig començar a fer les meves pròpies activitats també i això em senta molt bé. Tenir un petit grup de gent que juga (per exemple) a ping-pong cada dimarts al matí ajuda a connectar més amb la gent i també suposa una mica de pressió per part dels professionals.

Quan vaig marxar d’Alemanya vaig sentir moltes coses sobre els problemes que podria tenir. La gent parlava molt de la barrera de l’idioma, del concepte de conviure un any amb desconeguts, de la nova situació de ser independent i haver de viure sol, netejar, cuinar, etc. I sí. Tots aquests pensaments són nous i desafiants. Però un repte del qual ningú parlava és la sensació de no ser productiu.

A la nostra societat capitalista estem acostumats a ser “productius” cada vegada. Estem acostumats a “fer” cada segon de les nostres vides. Això comença en el sistema escolar i acaba amb la nostra mentalitat de treball. Però en algunes àrees de la vida es tracta més del “ser” i menys del “fer”. El treball en el sector social, especialment el treball amb persones amb discapacitat psíquica és un d’aquests àmbits. Pot ser difícil escapar de la sensació de no ser prou útil. La sensació de no ser aquest tipus de “productiu”. Però al cap i a la fi, això és exactament el que necessiten els éssers humans. El que fa que hi visqui una mica millor. I depèn de nosaltres trobar la nostra manera de sentir-nos útils. Trobar la nostra nova definició de “ser productiu”.

English version 🇬🇧

Hello everybody,
my name is Pepe Begier. I am 20 years old and from Germany. I am living in Lübeck, a city far in the north of the country near Hamburg (Hamburg is quit more famous and so there is a little chance you guys can locate my hometown in your heads).

This summer I graduated from school and I decided not starting my studies instantly. I wanted to use this unique chance of not having any responsibilities or reasons not to go and live the adventure of volunteering in an other country, learning more about a new culture, meeting people from all over the world and feeling what it means to be an European. I strongly identify as a member of the European Union and I wanted to experience and live the idea of a united and free Europe. The plan of leaving my own live and comfort zone and dunking in a new surrounding was in my head since I was a child. Originally I wanted to make an exchange year during my school time. But the same way it affected billion of people. The Covid pandemic destroyed my plans and I couldn’t fulfill my dream. Now, 3 years later, I am here. Living in Spain together with other volunteers. In some ways I am happy that I wasn’t abled to make my exchange year. Because without any comparable experiences my live right now feels so explosive and new that it still freaks me out to wake up every morning and realizing that this is not a dream.

Here in Terrassa I live in a flat together with 3 other young people. Overall we are 15 volunteers living in 3 flats in the city. Thru our flats and different projects we are in contact with nearly everyone of this big group of people in some way. And it really feels like a big family. To See that other people from different countries decided the same way and wanted to volunteer for so many different reasons inspires me and gives me the hope that our society(s) will grow together and not everything is that fucked up that it looks like when you start watching global news. Like everyone I am not free of stereotypes and I think this is quite normal. But the only way to destroy those national stereotypes and to find a way of working out our future is to meet each other, live together with each other and to see the people behind the names and faces.

The last 10 weeks I was abled to include myself in my new life. I volunteer at a local organization named “Prodis”. The focus of Prodis is to organize and improve the live of people with mental (and sometimes physical) disabilities. This includes living, working and having fun. The most days I am part of the leisure activities of Prodis. Together we are doing sports, dancing, cooking or creating thinks for events like Halloween (or rather Castanyada, a special local tradition wich is in the same period as Halloween) as well as Christmas. Prodis is really big and there are plenty activities at the time. So I have the chance to personalize my schedule and doing the thinks I like.

After the first weeks I started to do my own activities as well and this really feels great. To have a little group of people wich plays (for example) ping-pong every Tuesday morning helps to connect to the people more and takes a bit of pressure from the professionals as well.

When I left Germany I heard a lot about the problems I will might have. People talked a lot about the language barrier, the concept of living together with strangers for one year, the new situation of being independent and having to live on my own, cleaning, cooking, etc. And yes. All those thinks are challenging and new. But a challenge nobody talked about is the feeling of not being productive.

In our capitalistic society we are used to be “productive” every time. We are used to “do” every single second in our lives. This starts at the school system and ends up with our working mentality. But in some areas of live it’s more about the “being” and less about the “doing”. The work in the social sector, especially the work with mentally disabled people is one of those areas. It can be hard to escape the feeling of not being useful enough. The feeling of not being this kind of “productive”. But in the end of the day this is exactly what this human beings need. What makes there lives a bit better. And it is on us to figure out our own way to feel useful. To find our new definition of “being productive”.