Hola!
Em dic Guilherme, tinc 24 anys i sóc de Portugal, més concretament d’una ciutat encantadora per la costa anomenada Viana do Castelo.

Sempre he tingut curiositat per fer treball voluntari, però en realitat mai no ha anat més enllà de ser una curiositat. Crec que aquest dubte sobre fer-ho va començar quan vaig abandonar la universitat, però des de l’any passat, aquest pensament es va convertir en més que això. Però abans de començar a explicar què em va fer prendre la decisió, donaré una mica de context.

Vaig decidir abandonar la universitat principalment perquè no estava gaudint del que estava estudiant i no em sentia motivat per estudiar en aquell moment, dit això, vaig decidir tornar a casa i començar a treballar. Vaig estar 4 anys treballant, i al principi estava bé, tenia els meus propis diners i a una mica d’independència, però, a mesura que passava el temps, vaig sentir com si estigués vivint en un bucle, cada dia era el el mateix, i començava a sentir-me com si tingués 10 anys més dels que en realitat tenia, perdut i sense sentit ni propòsit. Per tant, vaig haver de fer una mica de retrospecció i prendre una decisió: canviar o seguir igual. Vaig adonar-me’n que volia fer alguna cosa significativa i al final del dia, tornar a casa amb la sensació que el que jo potser va fer una mica de diferència en algú.

No va ser d’un dia per a l’altre i, certament, no va ser una decisió que vaig prendre jo sol. Durant aquest temps d’indecisió, vaig parlar amb la meva família i amics, que sempre em van donar suport, però també vaig tenir una persona molt especial que em va ajudar molt a arribar a una conclusió. Aquesta persona va començar a fer treball de voluntari a principis de l’any passat també amb La Vibria i, per ser honest, no estaria aquí escrivint aquest article si no fos per ell, és una part important del motiu pel qual estic aquí. El vaig visitar dues vegades aquí a Terrassa, vaig conèixer els seus companys de casa i em vaig fer una mica d’idea de la increïble experiència que ell estava vivint aquí.

Poc després de la segona visita em va quedar clar que necessitava aquella experiència. Vaig deixar la meva feina i vaig passar l’estiu treballant en la meva salut mental, perquè tot i que volia fer el voluntariat, no estava en un bon lloc mentalment per fer-ho (com a persona que lluita amb l’ansietat, realment necessitava aquest temps per connectar amb mi mateix i amb el meu entorn). Quan vaig decidir que estava bé, vaig buscar el mateix projecte que el meu amic, però el període de presentació de sol·licituds ja havia acabat, i va ser impossible d’aplicar en aquell moment. Per tant, vaig passar una estona intentant trobar un projecte que m’agradés, i jo ho vaig fer, en una altra part d’Espanya, però quan estava a punt de posar la meva sol·licitud alguna cosa em va dir per comprovar de nou el projecte en el qual estic actualment, i van tenir una obertura d’última hora. Vaig sol·licitar, el següent dia ja estava fent la meva entrevista i vaig acabar sent escollit. Sort o destí? Potser a barreja dels dos diria.

Amb la meva història explicada, crec que és hora de parlar una mica del present i de la meva experiència fins ara.

El meu projecte és amb una associació que es diu LaFact Fupar. Treballem amb persones amb discapacitat intel·lectual i gent gran, i la nostra missió principal és contribuir a fer de Terrassa una referent en la inclusió, la cura i l’acció cultural, d’una manera econòmicament sostenible i compromesos amb la societat.

Treballo en el camp de l’esport i el lleure amb 4 persones més (Anton, Camille, Vidar i Noelle), i fem tot tipus d’activitats, com ara futbol, ​​hoquei, petanca, manualitats, ball, cuina, etc. És molt divertit i totes les persones amb qui treballem són molt amables, obertes a ajudar i, en general, un plaer treballar. La meva activitat preferida és el futbol perquè jugava a Portugal i és una de les coses que tinc amor. A vegades treballem els caps de setmana perquè poden tenir futbol, ​​bàsquet i petanca jocs, o algun altre esdeveniment com una marató. És bonic perquè podem veure altres parts de Catalunya quan sortim de Terrassa.

En el meu dia a dia visc al pis amb més gent, som 6!! Mentiria si digués que això viure amb aquesta quantitat de gent és sempre flors i violes. Diferents tipus de persones, antecedents i rutines sempre és un xoc, sobretot al principi, però amb la ment oberta i paciència fem que funcioni, ens ho passem bé i ens portem bé.

Alguns dels altres voluntaris els veig més que altres, però normalment intentem fer coses amb tothom. És un gran grup de persones, així que de vegades tenim plans diferents.

Quan es tracta de la vida a Espanya, el xoc cultural no va ser tan dur perquè sóc portuguès i el la diferència no és tan gran. L’únic gran xoc que recordo és que Terrassa s’assembla més a un ciutat industrial i una mica seca. Per a una persona que ha viscut a prop de la platja i al riu des de que tinc memòria, va ser una mica dur. Però en general, la vida és bona! També estem relativament a prop de Barcelona, així podem viure una de les millors ciutats del món amb freqüència.

Un dels meus moments preferits fins ara va ser una setmana de formació a Coma-Ruga, dins del programa de l’ESC. La formació va tractar sobre l’autosuperació i el desenvolupament, principalment a través de jocs i activitats. Vam conèixer altres voluntaris de diferents punts de Barcelona, ​​i va ser una experiència increïble. Jo realment vaig sentir l’esperit voluntari allà dins. Tothom era súper amable, obert de ment, curiós i amb una gran vibració.

Entre altres experiències, també vaig aprofitar un cap de setmana “llarg” per descobrir Girona i Tossa de Mar amb 3 voluntaris més. Va ser una gran experiència, sobretot la segona perquè és part de la Costa Brava, que és una zona preciosa. Normalment intentem explorar el nostre entorn sempre que tenim l’oportunitat.

Tinc moltes més coses que podria dir i fins i tot descriure una mica més de les que ja he dit, però necessitaria un segon article, així se sent la vida plena aquí.

Per acabar amb això, només porto 4 mesos aquí i ja sento que aquesta experiència m’està canviant i explorant la millor part de mi. No em penedeixo de res de la meva decisió fins ara, i estic molt agraït que estic aquí. He conegut gent increïble i he perdut el compte de tots els bons moments que he compartit aquí. Si algú està llegint això amb dubtes sobre fer alguna cosa, sigui el que sigui (especialment després els propòsits d’any nou), només he de dir que s’animin! No miris enrere, la vida només passa una vegada.

“Per el que val: mai és massa tard ni, en el meu cas, massa aviat per ser qui vulguis. No hi ha límit de temps, pare quan vulguis. Pots canviar o seguir igual, no hi ha normes a aquesta cosa. Podem fer-ne el millor o el pitjor. Espero que ho feu el millor possible. I espero que tu veure coses que et sorprenen. Espero que sentis coses que mai has sentit abans. Espero que coneguis gent amb un punt de vista diferent. Espero que visquis una vida de la qual estiguis orgullós. Si trobes que no ho ets, espero que tenir la força per començar de nou ».

Sigueu amables els uns amb els altres. Tot l’amor.

Guilherme

English version 🇬🇧

Hello!
My name is Guilherme, 24 years old, and I’m from Portugal, more specifically from a lovely city by the coast called Viana do Castelo.

I’ve always been curious about doing volunteer work, but it never actually went beyond that: a curiosity. I think this wondering about doing it started when I dropped out of college, however in the last year this thought became more than that. But before I start to explain what made me take action, I’m going to give a little context.

I decided to drop out of college mainly because I wasn’t enjoying what I was studying and didn’t feel motivated to study at the time, with this being said, I decided to go back home and start working on a regular job. I spent 4 years working, and at the beginning it was fine, I had my own money and a little bit of independence, but, as the time went by, I felt like I was living in a loop, every day was the same, and I start feeling like I was 10 years older than I was, lost and without meaning or purpose. So, I had to do a little retrospection and make a decision: change or stay the same. I realize that I wanted to do something meaningful and at the end of the day, go home with the feeling that what I did maybe made a lit bit of a difference on someone.

It wasn’t from one day to the other, and, certainly, wasn’t a decision that I made all by myself. During this time of indecision, I talked to my family and friends, that were always super supportive, but I also had a very special person that helped me a lot reaching a conclusion. He started doing volunteer work at the beginning of last year also with LaVibria and, to be really honest, I wouldn’t be here writing this article if it wasn’t for him, he is a major part of why I’m here. I visited him two times here in Terrassa, met his housemates and had a little bit of an idea of the amazing experience that he was living.

Shortly after the second visit it was clear to me that I needed that experience. I quit my job and spend the summer working on my mental health, because even though I wanted to do the volunteer work, I wasn’t in a good place mentally to do it (as person that struggles with anxiety, I really needed that time to connect with myself and my surroundings). When I decided that I was recharged, I looked for the same project as my friend, but the period of application had already ended, and it was impossible to apply at the time. So, I spent some time trying to find a project that I would like, and I did, in a different part of Spain, but when I was about to put my application something in me told me to check again the project that I’m currently in, and they had a last-minute open. I applied, the next day I was having my interview and ended up being chosen to fill the open. Luck or fate? Maybe a mixture of the two I would say.

With my story explained, I think it’s time to talk a little bit of the present and my experience so far.

My project is with an association by the name of LaFact Fupar. We work with people with intellectual disabilities and elderly, and our main mission is to contribute to making Terrassa a reference in the inclusion, care, and cultural action, in an economically sustainable way and committed to society.

I work in the field of sports and leisure with 4 more people (Anton, Camille, Vidar and Noelle), and we do all kinds of activities, like football, hockey, petanca, crafts, dancing, cooking, etc. It’s very fun and all of the people that we work with are very kind, open to help and, overall, a joy to work with. My favorite activity to do is football because I used to play back in Portugal and is one of the things I love. Sometimes we work on the weekends because they can have football, basketball and petanca games, or some other event like a marathon. It’s nice because we can see other parts of Catalunya when we go out of Terrassa.

In my day-to-day life, I live in the flat with the most people, we are 6!! I would be lying if I said that living with this amount of people is all rainbows and unicorns. Different kinds of people, backgrounds and routines it’s always a shock, especially on the beginning, but with an open mind and patience we make it work, we have a good time, and we get along well.

Some of the other volunteers I see more than others, but we usually try to do stuff with everyone. It’s a big group of people, so sometimes we have different plans.

When it comes to life in Spain, the cultural shock wasn’t that hard because I’m Portuguese and the difference is not that big. The only big shock that I can remember is that Terrassa is more like an industrial city and a little dry. For a person that lived by the beach and river for as long as I can remember that was a little hard. But overall, life’s good! We are relatively close to Barcelona as well, so we can experience one of the best cities in the world frequently.

One of my favorite moments so far was a training week in Coma-Ruga, as part of the ESC program. The training was about self-improvement and development, mainly through games and activities. We met other volunteers from different parts of Barcelona, and it was an amazing experience. I really felt the volunteer spirit in there. Everyone there was super kind, open minded, curious and with a great vibe.

Among other experiences, I also took advantage of a “large” weekend to explore Girona and Tossa de Mar with 3 other volunteers. It was a great experience, especially the second one because it’s part of the Costa Brava, which is a beautiful area. We usually try to explore our surroundings whenever we have a chance.

I had a lot more stuff that I could say and even describe a little bit more of the ones that I already told, but I would need a second article, that’s how full life feels here.

To end this, I’ve been here for only 4 months and I already feel like this experience is changing me and exploring the best part of me. I don’t regret anything about my decision so far, and I’m very grateful that I’m here. I met some amazing people and lost count of the all the good times that we shared. If someone is reading this with doubts about doing something, whatever it is (especially after the new year resolutions), I just have to say to go for it! Don’t look back, life happens only once. I’m looking forward to 2024.

“For what it’s worth: it’s never too late or, in my case, too early to be whoever you want to be. There’s no time limit, stop whenever you want. You can change or stay the same, there are no rules to this thing. We can make the best or the worst of it. I hope you make the best of it. And I hope you see things that startle you. I hope you feel things you never felt before. I hope you meet people with a different point of view. I hope you live a life you’re proud of. If you find that you’re not, I hope you have the strength to start all over again.”

Be kind to one another. All the love.

Guilherme