🟨🟥🟨🟥🟨
Hola

Em dic Ana, i aquesta és la meva segona entrada al diari sobre la meva experiència com a voluntària amb La Víbria. Vaig escriure la meva primera entrada només tres setmanes després d’arribar a Terrassa.

Ara, aquelles tres setmanes s’han allargat fins a cinc mesos, els meus cabells han crescut molt més, i (en la majoria dels casos) ja no depenc de Google Maps per moure’m per la ciutat.

🇬🇧
Hola

My name is Ana, and this is my second diary entry from my ESC volunteering experience with La Víbria. I wrote my first entry just three short weeks after arriving in Terrassa.

Now, those three weeks have stretched into five months, my hair has grown much longer, and I’ve (mostly) stopped relying on Google Maps to get around the city.

Estic oficialment al punt mig del meu projecte, i m’adono de com sembla que el temps passa ràpidament. Just després d’enviar la meva primera entrada, vam anar a la formació inicial per a voluntaris.

Ara, és a finals de febrer i acabo de tornar de la formació de mig termini a Mollina, al sud d’Espanya. Encara necessito temps per processar tot el que vaig viure en aquella experiència, així que no m’hi endinsaré encara. Però diré una cosa: vaig passar uns dies amb més de 100 altres voluntaris, i va resultar ser molt més emocionant i implicant del que m’esperava.

Tornar a Terrassa va ser una mica com tornar a casa. També vaig viatjar a principis de febrer, i en ambdues ocasions, tornar aquí em va donar una sensació de confort familiar—no és com tornar a casa, però sí com tornar a un lloc on em sento segura, i on no porto aquest vel prim d’incertesa o incomoditat que apareix quan estic en un lloc desconegut. De fet, ha estat interessant reflexionar sobre com ha canviat la meva relació amb la ciutat amb el temps.

Quan la emocionada novetat inicial va començar a desaparèixer, vaig començar a sentir-me decebuda. A diferència de les grans ciutats com Barcelona, on l’aventura t’espera a cada cantonada, Terrassa em va semblar previsible—consistente, però sempre anticipada. I només hi ha tantes vegades que pots anar al mateix bar o esdeveniment abans que perdi l’emoció. Però en algun moment em vaig adonar que, si hi poses una mica d’esforç, aquesta ciutat té molt a oferir.

Terrassa està plena de comunitats fortes, autoorganitzades i orientades al servei, i em sorprèn constantment la quantitat d’atenció i iniciativa que la gent aquí té. Després de cinc mesos vivint aquí, em dono compte que encara he d’explorar aquesta part de la ciutat, així que intentaré aprofundir més en els esdeveniments comunitaris aquí.

I’m officially at the halfway point of my project, and I’m realizing how quickly the time seems to move forward. Right after submitting my first entry, we went to the on-arrival training for volunteers.

Now, it’s the end of February and I’ve just returned from mid-term training in Mollina, in southern Spain. I still need some time to process everything from that experience, so I won’t dive into it just yet. But I will say this: I spent a few days with more than 100 other volunteers, and it turned out to be far more exciting and engaging than I had expected.

Coming back to Terrassa felt a little like coming home. I also traveled in early February, and both times, returning here brought me a sense of familiar comfort – not quite like going home, but more like stepping back into a space where I feel safe, and where I don’t carry this thin veil of uncertainty or uneasiness that appears in response to being in an unknown place. Actually, it’s been interesting to reflect on how my relationship with the city has changed over time.

Once the initial excitement and newness wore off, I started to feel underwhelmed. Unlike bigger cities like Barcelona, where adventure waits around every corner, Terrassa felt predictable – consistent, yet always anticipated. And there are only so many times you can go to the same bar or event before losing excitement. But at some point, I realized that if you put a little effort in, this city has a lot to offer.

Terrassa is full of strong, self-organized, and service-oriented communities, and I’m constantly impressed by how much care and initiative people here have. After five months of living here, I realize I still need to explore this side of the city, so I’ll try to dive deeper into the community events here. 

Fer voluntariat amb La Víbria ha estat una experiència molt satisfactòria. Parlo molt sobre això en VolunTalks, el podcast que vaig començar amb l’Aurélia. De fet, parlo de moltes coses relacionades amb el voluntariat en el podcast, així que si tens curiositat per les nostres històries, hauríeu d’escoltar-lo. No mentiré, no he escoltat cap episodi des de l’inici fins al final. Hi ha alguna cosa molt incòmoda en sentir les meves pròpies converses enregistrades. Però m’encanta el procés de fer-los. Participo en l’enregistrament, l’edició i la creació de cada episodi, i gaudeixo de cada pas del procés. Quan em preparava per venir a Terrassa, mai m’hauria imaginat que estaria aprenent a enregistrar i editar podcasts, però aquí estic. I ara, és una de les coses que més espero.

Des de que soc aquí, he començat a explorar coses que sempre m’han interessat però que mai havia tingut l’oportunitat de provar. El podcast és només un exemple. Ara també estic involucrada en un projecte en què treballem en el desenvolupament d’un joc de taula amb els nostres socis, la qual cosa ha estat un procés molt emocionant. A més d’això, estic donant suport a l’equip de La Víbria amb intercanvis juvenils i cursos de formació que estan organitzant.

I, estic planejant un intercanvi juvenil al maig amb un company, i no podria estar més emocionada. M’encanta que tingui tant d’espai per aprendre i involucrar-me en coses que m’interessen. També valoro molt la confiança que La Víbria diposita en els voluntaris, crec que fa una gran diferència.

Volunteering with La Víbria has been a very satisfying experience. I talk about it a lot in VolunTalks, the podcast I started with Aurélia. Actually, I talk about a lot of things volunteering-related in the podcast, so if you’re curious about our stories, you should give it a listen. I won’t lie, I haven’t listened to a single episode from start to finish. There’s something extremely uncomfortable about hearing my own recorded conversations. But I do love the process of making them. I participate in recording, editing, and shaping each episode, and I enjoy every step of it. When I was preparing to come to Terrassa, I never imagined I’d be learning how to record and edit podcasts, but here I am. And now, it’s one of the things I look forward to the most.

Since being here, I’ve started exploring things I’ve always found interesting but never had the chance to try. The podcast is just one example. I am now also engaged in a project where we are working on developing a board game with our partners, which has been such an exciting process. On top of that, I’m supporting the La Víbria team with youth exchanges and training courses they’re organizing.

Aaand, I’m planning a youth exchange in May with a colleague, and I couldn’t be more excited. I love that I have so much space to learn and get involved in things that interest me. I also really appreciate how much trust La Víbria puts in the volunteers, I feel that it makes a big difference.

D’acord, deixaré aquest missatge en aquesta nota positiva, i que la sort em segueixi acompanyant quan escrigui la propera entrada al diari. Mentrestant, escolta el podcast—potser et diverteix tant escoltar-lo com a nosaltres fer-lo!

Ciao cacao,

~Ana

Okay, I’ll sign off on this positive note, and fingers crossed I’m still riding this wave next time I write the diary entry. In the meantime, check out the podcast – you might have as much fun listening to it as we do while making it!

Ciao cacao,

~Ana