🟨🟥🟨🟥🟨
Benvinguda de nou! 🙂

Primer de tot, encara tinc el cap rapat, i això és una sorpresa fins i tot per a mi.
En segon lloc, des del desembre sento que no estic vivint la mateixa vida — però en el bon sentit.
Aquesta experiència m’ha canviat de manera definitiva i profunda.
Aquí teniu el perquè:

Canvis a la feina:
Per començar, quan vaig entrar en aquest projecte, estava acostumada a centrar-me només en els dijous interculturals, que estaven bé però no em satisfien del tot, perquè volia absolutament crear el meu propi podcast i/o un podcast sobre l’experiència de ser voluntària.
I això és exactament el que ha passat 🥳

Ara, els dilluns, dimarts i dijous, reparteixo el meu temps entre escriure guions per al meu podcast (més sobre això en un moment 😉), gravar-lo, editar-lo i organitzar els esdeveniments dels dijous.

De fet, els dimecres normalment vaig a Barcelona a gravar el meu podcast: Silenci, que es desenvolupa en tres parts — una descripció d’un lloc, la lectura d’un text, i una gravació del silenci del lloc escollit, que correspon a una fase del dol o una transició psicològica.
És un estudi molt específic del silenci, però m’encanta profundament, i realment m’eleva l’ànim.

🇬🇧
Welcome back! 🙂

First of all, I still have my head shaved, and that’s a surprise even to me.
Secondly, since December I feel like I’m not living the same life at all — but in a good way.
This experience has changed me definitively and deeply.
Here’s why:

Changes at work:
To start with, when I first joined this project, I was used to focusing only on the intercultural Thursdays, which was nice but not fully satisfying because I absolutely wanted to create my own podcast and/or a podcast about the experience of being a volunteer.
And that’s exactly what happened 🥳

Now, on Mondays, Tuesdays, and Thursdays, I split my time between writing scripts for my podcast (more on that in a moment 😉), recording, editing the podcast, and organizing the Thursday events.

In fact, on Wednesdays I usually go to Barcelona to record my podcast: Silenci, which unfolds in three parts — a description of a place, a text reading, and a recording of the silence in the location I’ve chosen, which corresponds to a phase of grief or a psychological transition.
It’s a very specific study of silence, but I deeply enjoy it, and it really lifts my spirits.

Ara que gestiono millor el meu temps a la feina, em sento molt més tranquil·la — en tot, inclosa la meva vida personal.

Gràcies a l’ajuda del meu tutor, he començat a fer un canvi radical en la meva rutina diària — com tenir més cura de mi mateixa, del lloc on visc — totes aquelles coses importants que em fan sentir millor amb mi mateixa, i també millor per als altres.

Després de tots aquests mesos lluny de casa, una gran pregunta se’m va venir al cap: Què ve després?

POR DEL FUTUR:
Hi ha una cosa absolutament certa dins del meu cor: No vull tornar a França.
Per moltes raons — probablement podria escriure’n tot un llibre.
Però us en donaré dues:

1. La gent:
A França, quan camines pel carrer, la majoria de la gent et jutja — només perquè tinc el cap rapat o perquè soc una dona.
I aquesta gent et recorda constantment que “només ets una dona”, un ésser dèbil i indefens.
A la llarga, això et desgasta — et sents malament cada dia perquè això es reforça a tot arreu: als mitjans, al carrer, al sistema judicial, fins i tot entre amics.
Sento que el meu país s’ha convertit en una suma de foscor, problemes de salut mental i inseguretat.

2. La senzillesa de la vida aquí:
Fins ara, segons la meva experiència, gairebé tot és més senzill aquí.
Sí, conèixer gent local encara és difícil, i la llengua encara més, però totes les persones que he conegut pel camí han estat molt encoratjadores — realistes, sí, però no derrotistes.
Aquí hi ha una dolcesa autèntica en la manera de viure.

I això em fa adonar que vull lluitar per quedar-me aquí.
És molt complicat, ho sé, però vull lluitar tant com pugui per trobar feina, habitatge i construir la meva futura vida.
És clar que, de vegades, tinc una por immensa — no és fàcil — però això també forma part del que significa tota aquesta experiència: donar-me impuls, tranquil·litat.

Després de tot això, una cosa m’ha ajudat molt:

VIATGES A GRANADA:
Què puc dir d’aquesta ciutat, a part de: VES-HI! I mira aquestes fotos…
Més seriosament, hi vaig anar a finals de febrer i un altre cop durant la Setmana Santa, i us ho prometo — és una ciutat que et sacseja i et fa molt de bé a l’ànima.
L’Alhambra és absolutament màgica — s’alça sobre tota la ciutat com un sant, t’escalfa el cor a l’instant, fins i tot vista des de lluny, des d’algun dels molts miradors. És màgia pura.

Now that I’m better at organizing my time at work, I feel much more at peace — in everything, including my personal life.

Thanks to my tutor’s help, I’ve started to make a radical change in my daily routine — like taking better care of myself, of where I live — all those important things that make me feel better about myself, and better for others too.

So after all these months spent away from home, one big question quickly came to mind: what comes next?

FEAR OF THE FUTURE:
One thing is absolutely certain in my heart: I don’t want to go back to France.
For many reasons — I could probably write a whole book about it.
But I’ll give you two:

1. The people:
In France, when you walk down the street, most people want to judge you — just because I have a shaved head or because I’m a woman.
And those people constantly remind you that you’re “just a woman,” a weak and defenseless being.
Eventually, it wears you down — you feel bad every day because it’s reinforced everywhere: in the media, on the streets, in the justice system, even among your friends.
It feels like my country has become nothing but gloom, mental health issues, and insecurity.

2. The simplicity of life here:
So far in my experience, almost everything is simpler here.
Sure, meeting locals is still hard, and the language even more so, but every person I’ve met on my path has been very encouraging — realistic, yes, but not defeatist.
There’s a true gentleness to life here.

Which makes me realize that I want to fight to stay here.
It’s very complicated, I know, but I want to fight for as long as possible to find work, housing, and build my future life.
Of course, I’m scared to death sometimes — it’s not easy — but that’s part of what this whole experience is about: giving me momentum, reassurance.

After all that, one thing really helped me:

TRIPS TO GRANADA:
What more can I say about this city other than: GO! And check out these photos…
More seriously, I went at the end of February and again during Semana Santa (Holy Week), and I promise you — it’s a city that shakes you up and does your soul so much good.
The Alhambra is absolutely magical — it towers over the entire city like a saint, warming your heart instantly, even when seen from afar at one of the many viewpoints. It’s magic.

Per a mi, aquest lloc és com una píndola miraculosa on pot passar qualsevol cosa — trobades increïbles, fins i tot amor a primera vista.
No soc religiosa, però després d’anar-hi durant la Setmana Santa, veure literalment 13 Jesús i 13 Maries, escoltar l’Ave Maria a la catedral, veure els costaleros, sentir aquell sentiment d’unitat — per fi puc estar en pau amb les persones que creuen en Déu.
Un viatge que et calma l’ànima.

Bé, ho deixo aquí perquè si no, potser ploro.
És una entrada de diari llarga, però és l’última, així que…
Us desitjo tota la felicitat del món 🥹

~Aurélia

For me, this place is like a miracle pill where anything can happen — the most incredible encounters, even love at first sight.
I’m not religious, but after going there during Semana Santa, seeing literally 13 Jesuses and 13 Marys, hearing Ave Maria in the cathedral, watching the costaleros, feeling that sense of unity — I can finally be at peace with people who believe in God.
A journey that soothes the soul.

Well, I’ll stop here because otherwise I might cry. It’s a long diary entry, but it’s my last one, so…
I wish you all the happiness in the world 🥹

~Aurélia