🟨🟥🟨🟥🟨
Ei ei ei,

ja gairebé som al final d’aquesta aventura, i crec que és hora de fer una mica de reflexió. Fa unes setmanes, durant un dels nostres esdeveniments dels dijous a la nit al Baumann Bar, algú em va preguntar què havia après d’aquesta experiència. En aquell moment, no vaig saber què respondre, costa processar deu mesos de vida en només uns segons. Però ara ho intentaré.

Comencem per les coses més lleugeres:
He esdevingut una cuinera espectacular, ja no em poso pàl·lida quan veig algú barrejar vi amb llimonada, i m’he acostumat a veure Birkenstocks amb mitjons. Grans fites, oi?

🇬🇧
Hey hey hey,

we’re almost at the end of this adventure, and I think it’s time to reflect a little. A few weeks ago, during one of our Thursday night events at Baumann Bar, someone asked me what I had learned from this experience. At the time, I didn’t know how to answer, it’s hard to process ten months of life in just a few seconds. But now, I’ll give it a try.

Let’s start with the lighter stuff:
I’ve become an amazing cook, I don’t go pale anymore when I see someone mixing wine with lemonade, and I’ve gotten used to seeing Birkenstocks worn with socks. Major milestones, right?

Ara, en un to més seriós, aquesta experiència m’ha ensenyat a baixar el ritme, a prendre’m el temps, a deixar de fer coses només perquè “tocava”, i a perdre la por de perdre’m coses (adeu FOMO). Les persones són el que donen sentit a una experiència. Catalunya és un lloc increïble, tant culturalment com a nivell personal, però han estat les persones que he conegut (totes aquí per motius diferents) les que han fet que aquest viatge sigui realment especial. Hi ha alguna cosa única que passa quan la gent tria allò desconegut en lloc del que ja coneix. Encara que els nostres camins només s’hagin creuat per un breu instant, han deixat una empremta duradora, i sempre els portaré amb mi.

Però potser la lliçó més important que he après és aquesta: sempre hi ha temps, sempre hi ha espai per al canvi. El camí no està fixat. No hi ha passos obligatoris, ni un calendari universal. Cada viatge és diferent, i no tothom avança per la vida al mateix ritme ni en el mateix ordre. Així que, confia en el teu instint.

On a more serious note, this experience has taught me how to slow down, to take my time, to stop doing things just because I feel like I should, and to let go of the fear of missing out (adeu FOMO). People are what make an experience meaningful. Catalunya is an incredible place, culturally and personally, but it’s the people I’ve met (all here for different reasons) who made this journey truly special. There’s something unique that happens when people choose the unknown over the familiar. Even if our paths only crossed for a short while, they’ve left a lasting mark, and I’ll carry them with me always.

But perhaps the most important lesson I’ve learned is this: there is always time, always space for change. The path isn’t fixed. There are no mandatory steps, no universal timeline. Every journey is different, and not everyone moves through life at the same pace or in the same order. So, trust your instinct.

Ara la meva motxilla pesa més, tant literalment com en sentit figurat, però gràcies a aquesta experiència em sento més preparada per al que vingui. Sé que marxo més rica del que vaig arribar.

Que et vagi molt bé!
Amb amor,
~Alida

My backpack is heavier now, both literally and metaphorically, but thanks to this experience I feel more prepared for whatever challenge comes next. I know I’m walking away richer for it.

Que te vaya bien!
With love,
~Alida