🟨🟥🟨🟥🟨
Hola a tothom,

En el meu primer diari parlava de la meva arribada. L’emoció, lo desconegut, la sensació de saltar al buit amb una motxilla massa pesada i el cap ple de desitjos. Avui fa exactament quatre mesos que vaig arribar a Terrassa. Quatre mesos ja. I com que la meva experiència de voluntariat és més curta que la dels altres, només em queden dos mesos aquí. Dit així, sona una mica dramàtic. Però totes les coses bones s’acaben, o això diuen.

Aquests quatre mesos han passat volant. Al mateix temps, tinc la sensació que vaig arribar ahir, encara una mica perduda, i també que fa dos anys que soc aquí.

Aquí, la vida és suau. El sol gairebé em fa oblidar que som al gener, tot i que pensava que faria més calor (sí, em pensava que feia un projecte de voluntariat al Carib).

A La Vibria, tot va bé. És un privilegi treballar en un entorn sa, envoltada de persones amables que escolten les nostres expectatives i desitjos. Vaig tenir l’oportunitat d’anar a Lisboa per a un projecte sobre memòria històrica, on vaig passar una setmana excepcional. També vaig anar a una formació a Coma-ruga: menys excepcional, però igualment agradable que t’ofereixin aquest tipus d’experiències. Amb la Florina fem vídeos. Molts vídeos. Encara no som estrelles de TikTok, però mentre ella hi cregui, jo també.

🇬🇧
hELLO EVERYONE,

In my first journal, I talked about my arrival. The excitement, the unknown, the feeling of jumping into the void with a bag that was too heavy and a head full of desires. Today, it has been exactly four months since I arrived in Terrassa. Four months already. And since my volunteering experience is shorter than the others’, I only have two months left here. Put like that, it sounds a bit dramatic. But all good things come to an end, or so they say.

These four months have flown by. At the same time, I feel like I arrived yesterday, still a little lost, and like I’ve been here for two years.

Here, life is gentle. The sun almost makes me forget that it’s January, even though I thought it would be warmer (yes, I thought I was doing a volunteer project in the Caribbean).

At La Vibria, everything is going well. It’s a privilege to work in a healthy environment, surrounded by kind people who listen to our expectations and desires. I had the chance to go to Lisbon for a project about historical memory, where I spent an exceptional week. I also went to a training in Coma-Ruga: less exceptional, but still nice to be offered this kind of experience. With Florina, we make videos. A lot of videos. We’re not TikTok stars yet, but as long as she believes in it, I do too.

Fora de la feina, han passat tantes coses. Me n’he adonat mentre triava les fotos per a aquest diari. I cada imatge em recorda fins a quin punt aquesta aventura és molt més que només un voluntariat.

Hem sortit —a bars o discoteques, a Terrassa o a Barcelona. Hem celebrat Halloween, Nadal, aniversaris. Hem cuinat i compartit àpats: raclette, crêpes, lasanya. Hem visitat llocs, hem caminat, hem pujat muntanyes i hem seguit la línia de la costa. Hem descobert indrets, hem mirat postes de sol i, de vegades, fins i tot sortides de sol mig begudes. Hem vist castells tants castells i fins i tot hi hem participat. M’agrada l’ambient, una mica menys el fet que hi hagi tants peus. Ens hem fet pírcings, tatuatges. Vaig deixar de fumar i després vaig tornar a començar (ho tornaré a deixar, ho prometo). A la Maïana se li van endur el cotxe amb la grua i vam anar a la comissaria: això també és vida local, al cap i a la fi.

Outside of work, so much has happened. I realized it while choosing the photos for this journal. And each image reminds me how much this adventure is about more than just volunteering.

We went out to bars or clubs, in Terrassa or Barcelona. We celebrated Halloween, Christmas, birthdays. We cooked and shared meals: raclette, crêpes, lasagna. We visited, walked, climbed mountains, and followed the coastline. We discovered places, watched sunsets, and sometimes even half-drunk sunrises. We saw castells—so many castells and even took part in them. I like the atmosphere, a bit less the fact that there are so many feet. We got piercings, tattoos. I quit smoking, then started again (I’ll quit again, I promise). Maïana had her car towed, and we visited the police station: that’s local life too, in the end.

Després, per a la majoria de nosaltres, va tocar tornar amb les famílies per Nadal. Tornar va ser una mica difícil. Perquè, tot i que estava contenta de retrobar els meus amics, el pis, Espanya, deixar les persones que estimo sempre deixa una sensació de buit. Com si pertanyés a dos llocs alhora.

Avui em sento una mica angoixada. Perquè si el voluntariat s’acaba, alguna cosa altra ha de començar. I, malauradament, no es pot viure només d’amor i aigua fresca —tot i que seria meravellós.

I no és tant la idea de marxar el que m’espanta, sinó la idea de quedar-me. De triar. Perquè triar, aquesta vegada, vol dir comprometre’s, quan sempre he estat acostumada a deixar-me portar. A anar allà on bufa el vent, on l’esforç és mínim per a un plaer màxim. Vol dir intentar-ho de veritat i arriscar-se a fracassar. Però, per primera vegada en molt de temps, puc imaginar-me en algun lloc. I encara que dubti, encara que em faci por, sento que aquesta experiència ja m’ha ensenyat una cosa essencial: soc capaç d’intentar-ho.

Then, for most of us, we went back to our families at Christmas. Coming back was a little difficult. Because even though I was happy to return to my friends, the apartment, Spain, leaving the people I love always leaves a sense of emptiness. As if I belonged to two places at once.

Today, I feel a bit anxious. Because if the volunteering ends, something else has to begin. And unfortunately, you can’t really live on love and fresh water alone—although that would be pretty wonderful.

And it’s not so much the idea of leaving that scares me, but the idea of staying. Of choosing. Because choosing, this time, means committing, when I’ve always been used to just going with the flow. Going where the wind takes me, where the effort is minimal for maximum enjoyment. It means truly trying and risking failure. But for the first time in a long while, I can picture myself somewhere. And even if I doubt, even if it scares me, I feel like this experience has already taught me something essential: I am capable of trying.