L’última part del projecte REFORE va ser a Catalunya, i va estar dedicada a l’exili republicà.
Els i les participants del projecte ens vam convertir en una gran família que s’havia reunit per buscar i conèixer els orígens de la nostra àvia, la Marta. A través de jocs de pistes, puzzles i endevinalles, vam poder descobrir que la nostra besàvia, la Maria, s’havia exiliat a França i havia donat a llum allà, tot i que no sabíem exactament on.
L’aventura va començar a Barcelona, on vam fer una visita sobre la Guerra Civil i vam descobrir com havia afectat a la ciutat. Vam poder veure llocs com ara la plaça de Sant Felip Neri, bombardejada al gener de 1938 per l’aviació italiana, o la plaça del Milicià Desconegut, a Santa Maria del Pi, de quan els republicans van rebatejar els carrers de Barcelona.
L’endemà vam anar a Terrassa. Al matí vam anar a l’Arxiu Històric, on vam descobrir el projecte “Espai Virtual de la Memòria Històrica de Terrassa”, a través del qual estan documentant l’impacte que va tenir la Guerra Civil per la gent de Terrassa. La web permet consultar el cost humà, i permet cercar les persones exiliades, deportades i represaliades durant la Guerra i el Franquisme. Quan ens van acabar d’explicar el projecte, ens vam posar a la pell de les persones que investiguen i digitalitzen la informació seguint el cas d’una persona real que feia poc havien introduït a la web. Quan vam haver acabat, el director de l’Arxiu ens va fer una petita visita: ens va ensenyar les diferents sales i ens va explicar com es treballa. A la tarda vam seguir a Terrassa, aquest cop per endinsar-nos més concretament en com es va viure la Guerra Civil a la ciutat.
El tercer dia vam seguir els passos de la nostra besàvia, que quan es veia la derrota del bàndol republicà es va dirigir cap a la frontera per creuar cap a França. Vam anar fins a la Jonquera, on vam visitar el Museu Memorial de l’Exili (MUME) per conèixer a fons tota la història dels exiliats i les exiliades de la Guerra Civil i el camí que van seguir. Moltes d’aquestes persones que havien aconseguit creuar la frontera van acabar en camps de refugiats francesos i/o en camps de concentració nazis. Aquest va ser el cas de la nostra besàvia, que havia estat internada al camp de refugiats d’Argelers. L’endemà ens vam dirigir a la platja, per conèixer la història de la gent que va haver de viure en condicions inhumanes en aquest camp, però també en d’altres de similars, com el de Sant Cebrià. Però això no va ser tot! Les emocions van continuar a flor de pell quan vam descobrir que la nostra besàvia estava embarassada de la nostra àvia durant la seva estada al camp. Va ser en aquest moment quan, enmig de tanta guerra i desgràcia, va aparèixer la part més humana del conflicte.
L’embaràs de la Marta ens va portar a Elna, i és que la nostra besàvia va donar llum a la Maternitat d’Elna! La Maternitat va ser un lloc creat per acollir dones embarassades que estaven internades als camps francesos. Gràcies a l’Ajuda Suïssa, i de la mà d’Elizabeth Eidenbenz, moltes dones i molts infants es van salvar. Tot i que actualment la Maternitat està en reformes, vam visitar el museu de la ciutat d’Elna, on hi ha una petita exposició sobre aquest lloc tan important per a la història. Personalment, va ser un dels moments més emocionants de tots. Hi havia un vídeo de l’Elizabeth, relatant alguns dels fets que van passar durant la seva estada a la Maternitat. Tot i que jo ja coneixia la història i ja havia vist el vídeo, em vaig emocionar.
Després d’aquestes emocions tan fortes – i després d’haver paralitzat la ciutat amb el bus, que es va quedar travessat enmig d’un carrer – vam fer una petita gimcana per Elna, per conèixer els seus habitants i parlar de memòria històrica. El meu grup es va trobar amb un senyor i una senyora d’uns noranta anys, que havien nascut a Elna, i tot i que no ens van explicar gaire de la seva història, sí que ens van dir que els seus pares hi havien arribat fugint de la guerra, i que a Elna hi havia molta gent que havia creuat els Pirineus en motiu de la Guerra. Ens van explicar que la seva mare era catalana, però que mai no havien anat a Catalunya. Tot i així, amb la seva mare sempre havien parlat el català, i es comunicaven amb nosaltres en català i en francès.
Després de la gimcana vam saber que la nostra besàvia s’havia exiliat a Mèxic i que la nostra havia, la Marta, havia estat adoptada per una dona catalana, la Remei, que s’escrivia per carta amb la Maria, per informar-la de com estava la Marta. Allà es va acabar la nostra aventura, sense saber com havia anat la retrobada entre la Marta i la Maria, però imaginant-nos que la Marta havia anat a Mèxic a conèixer la seva mare biològica amb la Remei, qui l’havia cuidat cada dia.
Tocava tornar a Terrassa, però no sense comentar la Marta i la Maria no van existir, però sí que ho van fer moltes altres Martes i Maries que després de la Guerra Civil van haver d’exiliar-se a França, on van rebre l’hostilitat del país veí i on es van trobar amb condicions miserables i una gran falta d’humanitat.
La nostra història, inventada, servia per homenatjar a totes les persones que es van haver d’exiliar, però sobretot per retre homenatge a totes aquelles dones que van poder viure, almenys durant un temps, en unes condicions millors a la Maternitat d’Elna. I també als infants que hi van néixer i que, avui en dia, procuren que la seva història, la de les seves mares i la d’Elizabeth Eidenbenz quedi per sempre a la nostra memòria.
LA VIBRIA INTERCULTURAL 