Em dic Pau Díaz i del 30 de març al 30 de setembre vaig participar en un projecte del Cos Europeu de Solidaritat (ESC) a Islàndia amb l’organització World Wide Friends (Veraldarvinir), amb La Víbria Intercultural com a sending organization.
Voldria començar dient que resumir sis mesos tant intensos en un sol text i amb quatre imatges és una tasca titànica que veig difícil explicar i expressar tot. Tot i així ho intentaré.
World Wide Friends és una ONG mediambiental centrada a combatre el canvi climàtic: des de la lluita contra la desforestació o la regeneració del sòl (soil restoration) fins a la neteja de costes afectades per la pesca industrial i els corrents marins, a més de realitzar projectes de conscienciació. Aquestes tasques les duen a terme voluntaris internacionals de curta estada. Jo hi era com a Camp Leader, és a dir, com a voluntari de llarga estada, i la meva missió era coordinar aquests voluntaris de curta estada: preparar, organitzar i avaluar els campaments.



Després d’una formació inicial, assumia tant la feina de camp (plantació d’arbres, neteja de platges, feina en hivernacles o desbrossament de lupins) com la gestió del grup: logística, temps lliure, dinàmiques, cooperació intercultural, resolució de conflictes… i cuinar per a 30 persones, un autèntic mal de cap. Ara bé, aquesta és només la part física de la feina. Un projecte ESC com aquest va molt més enllà: és un projecte per treballar en un mateix, aprendre coses noves, desenvolupar habilitats, fer amistats i viure noves sensacions.
L’arribada
Islàndia em va rebre amb un temporal advers. La neu cobria tot el país i moure’s no era senzill, ni tan sols en cotxe, de manera que la sensació que aquesta experiència seria una aventura no va trigar a arribar. Ja el primer dia, l’autobús que havia de portar el meu grup a Krýsuvík (la casa groga on vam fer la formació inicial i on vaig viure durant els sis mesos de voluntariat) es va quedar encallat a la neu i vam haver d’empènyer-lo entre uns quants per alliberar-lo. El camí, doncs, no va ser fàcil.


Tampoc es van fer esperar les aurores boreals, i un dels somnis de la meva vida ja es va
complir (posaria cent imatges d’aquest espectacle, però no puc saturar el text de fotos).


La gent i la vida quotidiana
El país és una meravella per la natura, però també per la qualitat de vida i la calidesa de la seva gent. Un dels llocs on es nota més és en les centenars de piscines termals públiques que hi ha a cada poble o ciutat. El que aquí fem al bar, quedar amb els amics per prendre alguna cosa, allà es fa a les piscines, i no us podeu fer a la idea de com arriba a parlar un islandès a la piscina encara que no et conegui de res. Entendre’l o no és qüestió de si saps l’idioma (que és un tema a part), però en veure la teva cara de desconcert canvien automàticament a l’anglès, que per cert tothom parla a un nivell altíssim, des dels petits fins als grans.
Viatjar per l’illa
També vaig tenir l’oportunitat de visitar pràcticament tota l’illa (cosa que no té gaire mèrit, vista la seva mida) i amb l’avantatge de no haver de pagar per dormir, perquè l’organització cedeix als voluntaris les cases que té arreu del país i que no utilitza. I és que, no ho he dit, Islàndia és oficialment el país més car del món.
Quant a la bellesa natural, no hi ha paraules per descriure-la: centenars de cascades, canyons, glaceres, muntanyes, fiords… Us animo a veure vídeos o fotografies per fer-vos-en una idea, i no només naturalesa, parlo també dels poblets pintorescos, la gran majoria als fiords.




Les illes Vestman
Hi ha un lloc que em va marcar especialment, tant per la seva bellesa única com per l’experiència que hi vaig viure: les illes Vestman (Vestmannaeyjar).
Més enllà de la feina convencional, l’ONG ens donava l’oportunitat de fer voluntariats addicionals, i un d’ells va ser treballar al festival de música més important d’Islàndia, que se celebra en aquesta illa. Per si piqués la curiositat, té un nom bastant fàcil de pronunciar: Þjóðhátíð. Hi vam estar una setmana sencera, de dimecres a dimecres, i de divendres a diumenge treballàvem en torns de nit fins a les cinc de la matinada venent hot dogs i pizza a centenars d’islandesos en un estat d’embriaguesa avançat. Tota una experiència.
El viatge també em va portar a conèixer el puffin, un dels ocells més simpàtics que existeixen, i un altre check a la meva llista de somnis complerts. L’illa, a part de dos volcans (un dels quals va arrasar el poble fa unes dècades), és famosa també per una roca amb forma d’elefant.




La meva família a Islàndia
Podria escriure un llibre sobre aquests sis mesos, però ho he d’intentar fer breu: amb aquest escrit només he compartit un 10% del que ha estat aquesta aventura. No voldria acabar, però, sense fer la menció més important de totes: la de la que ha estat la meva família durant el voluntariat.
Tot i ser un voluntariat individual (és a dir, hi vaig anar sol, no en grup), la tasca de Camp Leader la fem diverses persones. Passat el primer mes i la formació inicial, ens van repartir en grups entre les tres cases que l’organització té arreu de l’illa. Anàvem rotant entre elles i ens retrobàvem en moments puntuals, com el festival. Però, tot i estar separats la major part del voluntariat, el vincle inicial del grup ja era massa fort. Amb aquestes persones comparteixes molt més que l’espai on vius: aprens coses noves, comparteixes els bons moments, els riures i les aventures, però també els moments durs (que n’hi ha, i molts), i això crea un vincle enorme.
La meva sort és que vaig anar a parar amb el grup de persones més meravellós que es podia imaginar, que van fer, des del primer dia, que aquesta experiència, ja inoblidable de per si, ho fos encara molt més. Així que gràcies, Camille, Nele, Martina, Mina, Lorenzo, Blanca, Thomas, Hugo, Giorgia, Laura, Lou-Anne, Valentin i a moltes més persones que m’he trobat durant aquests mesos, que han fet d’aquesta experiència el millor viatge de la meva vida. Islàndia, per mi, no seria Islàndia sense ells.
Gràcies també a La Víbria Intercultural per haver-me acompanyat durant tot el voluntariat: des dels preparatius, durant l’estada i també en l’acompanyament final. I gràcies a World Wide Friends per haver-me acollit a Islàndia i haver-me donat l’oportunitat de viure aquesta experiència.
Takk fyrir Ísland. Fins la propera!


