Un any en un altre país pot fer por. Pots pensar que son molts dies de no saber què et diuen, de no saber dir. De no entendre, d’anar perduda i sentir-te una estranya. Potser sí que em vaig sentir així al principi, abans d’arribar i quan tot era nou per mi, però de seguida vaig conèixer gent i llocs agradables i preciosos i poc a poc vaig començar a comprendre i comunicar-me. Anar entenent, descobrint els millors camins i sentint-me com a casa.

Em dic Bet, i amb 18 anys vaig decidir marxar a Polònia amb el Cos Europeu de la Solidaritat. Vaig estar fent un voluntariat en una escola social, on la feina era molt diversa: ajudar mestres en classes d’anglès i castellà, fer presentacions de diferents temes, explicar la meva cultura i tradicions, fer tallers d’art, cuina i tot tipus de jocs amb l’objectiu de promoure la diversitat i tolerància.

A part de les principals activitats a l’escola també vaig tenir tasques a fora d’aquesta: anar a
una llar d’infants un cop la setmana i participar en un centre social d’un dels barris de Gdynia.

Durant tot l’any vaig estar fent trobades amb un grup de nens de l’escola, un club de voluntaris que tenen ganes d’estar implicats, organitzant diverses campanyes caritatives i socials, com ara recollides de diners per ajudar a animals, persones grans, persones amb discapacitats, etc. I, des de l’esclat de la invasió d’Ucraïna, cada setmana vaig estar fent tallers d’art amb un grup d’infants ucraïnesos refugiats.

A part, he estat anant a les cases de dues famílies poloneses amb infants setmanalment per ensenyar-los anglès i castellà d’una manera no formal i estar per ells individualment. Les dues famílies m’han introduït a la cultura polonesa i en bona part gràcies a ells m’he integrat en la comunitat local.

Totes aquestes han estat les meves tasques com a voluntària, i, tot i així, fora de l’horari de feina, també he tingut molt de temps per a conèixer gent, fer amics, descobrir i viatjar. Viure en un pis amb gent de tot el món, que tenen cultures, experiències, problemes i en general vides tan diferents de les meves m’ha fet aprendre un munt. Amb els voluntaris d’altres associacions i altre gent que vaig conèixer vam viatjar per tot Polònia i també fora d’aquesta. Molt sovint fèiem festes temàtiques, ens trobavem per desconnectar, per xerrar i passar-nos-ho bé.

Tot era idílic fins que va començar la guerra d’Ucraïna, ja que la gran majoria dels voluntaris amb els que vivia son russos, bielorrusos i ucrainesos. Va ser molt complicat, sobretot al principi. Tots vam passar por i nits sense dormir, però sobretot els que tenen les famílies i vides a Ucraïna. És difícil saber què dir o què fer quan el país dels teus amics està sent destruït, i la gent, assassinada. poc a poc vam anar acceptant la impotència i vam centrar-nos en el que sí que podiem canviar i en el que sí que podiem ajudar. A nivell local, vam anar afegint tasques al nostre vountariat. Vam estar treballant molt amb refugiats que venien cap a Polònia, en recollides de roba i medicaments, implicant-nos en diferents associacions i ajudant cadascú com podia i fins on podia.

Tot i aquesta situació tan complicada, en tot moment vam estar cuidant-nos els uns als altres. Aquesta experiència em va fer aprendre i créixer com a persona. Durant aquest any hi ha hagut moments de tot. D’incertesa, d’eufòria, de por, de felicitat, i molt molt d’aprenentatge. Sens dubte ha estat l’any més important de la meva vida.

Bet Andreu, 2022