🟨🟥🟨🟥🟨
Senyores i senyors,

Aquí estic. L’últim diari d’un any, d’un capítol de la meva vida que està a punt d’arribar al seu final. Ja han passat volant nou mesos, només en queda un o, per ser exactes, 24 dies. Em sembla el moment adequat per aturar-me i mirar enrere. Escric tot això d’una sola tirada, just després de sortir de l’estudi de ràdio de Terrassa, on he estat convidada a El Submarí, un programa on els voluntaris participem un cop al mes i tenim l’oportunitat de parlar de diferents temes.

Avui hem parlat del nostre comiat i de tot allò que ens enduem d’aquesta experiència. Què puc dir? El balanç és clar: superpositiu. Estic realment feliç.

Ha estat un any de creixement, sobretot personal, però també professional. Un any d’aprenentatge, de descobriments i d’obertura al món. M’enduc una llengua nova: si penso que al principi no podia dir ni una sola paraula i que ara puc parlar a la ràdio, he d’admetre que em sento molt orgullosa de mi mateixa. M’enduc també noves amistats que espero que durin molts anys: amistats reals, connexions sinceres, persones que han entrat a la meva vida de manera natural i que espero que s’hi quedin. Amistats fortes, perquè comparteixes moments de canvi i entens les situacions dels altres, que al final són molt semblants a la teva pròpia.

He descobert una regió on sé que podria viure en un altre capítol de la meva vida i on realment m’he sentit com a casa. Un lloc ple de paisatges: mar, turons i pobles. Aquí acabes la feina i sempre hi ha alguna cosa per descobrir o algun esdeveniment en què participar. De fet, la setmana passada vam anar a una festa catalana molt local i molt divertida, cantant a ple pulmó les cançons d’Oques Grasses, un grup local que, evidentment, canta en català (un català que ara entenc i reconec, una altra llengua nova que ja sé moure’m-hi). Per a mi, tot això demostra com de bé he aconseguit integrar-me. És cert que sempre he estat una persona que s’adapta fàcilment, però viure una experiència així no passa cada dia.

També m’enduc moltes connexions professionals. Crec que he deixat empremta, especialment en les persones amb qui he treballat cada dia a La Fact. Les he acompanyat en totes les activitats i han passat a formar part de la meva idea de “casa” aquí. La setmana passada, l’equip de running al qual dono suport em va fer un regal per agrair-me el temps compartit. Cadascú hi va escriure un missatge i les seves paraules eren dolces i profundes. Així que em vaig preguntar: realment he tingut aquest efecte en les persones? I la resposta és sí. Em vaig adonar que he generat un impacte real.

I d’aquí a pocs dies tindrem un esdeveniment que hem organitzat la Natalia, la Fede i jo: una jornada sobre salut mental i moviment. I penso: uau, què hem arribat a crear?

És un tema que sento molt proper. L’esport ha estat una constant des que vaig arribar: un suport durant els moments d’estrès, d’ansietat i d’incertesa sobre el futur. Una manera de desconnectar i de cuidar-me.

I la casa? Viure amb cinc persones més?

Una experiència perfecta, cosa que no està gens garantida. Al principi em preocupava compartir habitació, però des del primer minut vaig estar encantada de compartir-la amb la Fede. La vam fer nostra i, quan vam tenir l’oportunitat de canviar-nos a una habitació individual més gran, cap de les dues no va voler canviar. Érem felices tal com estàvem i, per a mi, això ho diu tot.

I després hi ha els meus llocs preferits i les celebracions que he viscut aquí, a Terrassa: La Repu, el nostre local de referència i gairebé familiar (imprescindible); el Zurito, on fan les millors patates braves del món; la Fira Modernista i Sant Jordi, dues festes locals on em vaig trobar fent rams i venent flors; les partides de petanca, les maratons i molts altres esdeveniments amb l’associació on treballo. Tots aquests petits fragments de la vida quotidiana formen ara part de mi i ja sé que els trobaré a faltar.

I el futur? Ja veurem què m’espera. Tornar a casa em fa una mica de por, perquè sé que ja no tindré aquesta vida quotidiana. Però abans m’espera un estiu meravellós: un road trip per Galícia, una formació a Malta i després Sardenya. Què més podria demanar?

Potser només saber què vindrà després. Però, de moment, vull gaudir de tot i viure la vida que estic construint.

A nivell personal, em sento molt més conscient de mi mateixa. Sé què m’agrada, què no m’agrada i sé escoltar-me.

I això, potser, és el regal més gran d’aquest any.

🇬🇧
Ladies and gentlemen, 

Here I am. The last diary of a year, of a chapter of my life that is about to come to an end. Nine months have already flown by, only one remains, or to be precise, 24 days. It feels like the right moment to pause and look back. I’m writing this all at once, just after leaving the radio studio in Terrassa, where I was a guest on El Submarí, a program where us volunteers join once a month, with the chance to talk about different topics.

Today we talked about our despedida and what we will take home from this experience. What can I say? The balance is clear: super positive. I’m truly happy.

It has been a year of growth, mostly personal, but also professional. A year of learning, discovery, and openness. I’m taking home a new language: if I think about how, at the beginning, I couldn’t say a single word, and now I can speak on the radio, I have to admit I’m very proud of myself. I’m taking home new friendships that I hope will last for years: real friendships, genuine connections, people who entered my life naturally and whom I hope will stay. Strong friendships, because you share moments of change, understanding each other’s situations, which, in the end, are very similar to your own.

I discovered a region where I know I could live in another chapter of my life, and where I truly felt at home, a place full of landscapes: sea, hills, villages. Here, you finish work and there is always something to discover, or some event to take part in. In fact, last week we went to a super local and super fun Catalan festival, singing at the top of our lungs the songs of Oques Grasses, a local band that of course sings in Catalan (a Catalan I now understand and recognize, another new language I can navigate). For me, all of this shows how well I’ve managed to integrate. Sure, I’ve always been someone who adapts easily, but living an experience like this doesn’t happen every day.

I’m also taking home many work connections. I think I’ve left a mark, especially on the people I worked with every day at La Fact. I followed them through all the activities, and they became part of my idea of “home” here. Last week, the running team I support gave me a gift to thank me for the time spent together. Each person wrote a message and it was sweet, with deep words. So I asked myself: Did I really have this effect on people? And the answer is yes. I realized I created a real impact.

And in just a few days, we’ll have an event that Natalia, Fede, and I organized: an event about mental health and movement. And I think: wow, what have we created?  

It’s a topic that feels very close to me. Sport has been a constant since I arrived: a support during moments of stress, anxiety, and uncertainty about the future. A way to disconnect and take care of myself.

And the house? Living with five other people?

A perfect experience, which is anything but guaranteed. At the beginning, I was worried about sharing a room, but from minute one I was happy to share it with Fede. We made it ours, and when we had the chance to move to a bigger single room, neither of us wanted to change. We were happy as we were, and to me, that says everything.

And then there are my favorite places and the celebrations I experienced here in Terrassa: La Repu, our local and familiar club (a must); Zurito, where they make the best patatas bravas in the world; La Fira Modernista and Sant Jordi, two local festivities where I found myself creating bouquets and selling flowers. Than pétanque matches, marathons and many other events with the association I work for. All small pieces of daily life that are now part of me and that I already know I will miss.

And the future? We’ll see what awaits me. Going back home scares me a little, because I know I won’t have this daily life anymore. But first, a wonderful summer awaits me: a road trip in Galicia, a training in Malta, then Sardinia. What more could I ask for?

Maybe just knowing what comes next. But for now, I want to enjoy everything and to live the life I’m creating.

On a personal level, I feel much more self‑aware. I know what I like, what I don’t like, and I know how to listen to myself.

And that, perhaps, is the greatest gift of this year.