🟨🟥🟨🟥🟨
Senyores i senyors,

Estimats futurs voluntaris,

Us escric estirada a la platja de Sant Pol de Mar, a una hora de Terrassa, un diumenge a la tarda. Soc aquí amb alguns voluntaris que, fins fa pocs mesos, eren completament desconeguts. Mentre escolto un dels sons més relaxants que existeixen, el de les onades del mar trencant a la vora, faig un petit repàs mental dels últims mesos de voluntariat.

Des de l’última vegada que vaig escriure aquest diari, han passat moltíssimes coses. Mirant la galeria del meu telèfon, penso en quantes experiències increïbles i quants objectius assolits puc dir ara que formen part del meu bagatge dins de l’ESC.

He continuat amb el podcast Voluntalks, sentint-me cada vegada més còmoda parlant davant d’un micròfon. Gràcies a la col·laboració dels voluntaris, de les persones que treballen a Vibria i, sobretot, de l’Andreas (que segurament ja coneixeu pels seus escrits del diari), ara puc dir que he fet realitat un dels meus grans somnis d’aquest voluntariat: crear un podcast. I, evidentment, tinc moltes ganes de continuar aprenent cada vegada més en aquest àmbit.

Juntament amb l’Andreas, l’Ana, la Florina i l’Ailen, també vaig viure el meu primer Youth Exchange com a facilitadora, una experiència que em va permetre aprendre molt sobre mi mateixa i sobre el treball en equip. També vam continuar amb les nostres participacions al programa de ràdio de Terrassa, El Submarí, i si penso en la Federica de fa un any, mai no hauria imaginat que parlaria en un programa de ràdio un cop al mes i en una altra llengua. Els Dijous Intercoolturals també han continuat, malgrat les diverses dificultats, i fent l’últim (Catalans vs. Guiris, lol), em vaig adonar de com és d’important generar un impacte, encara que sigui només en una persona, sempre que sigui real.

Parlant d’impacte, divendres passat finalment es va celebrar també l’esdeveniment MOU LA MENT, organitzat juntament amb les meves companyes de pis, la Greta i la Natalia, i amb la Núria d’Ocell de Foc. El que va començar com una idea improvisada —«I si organitzéssim un esdeveniment a Terrassa?»— es va convertir en una plaça plena de gent, música en directe i tallers de zumba, castellers, swing i capoeira.

Durant tot aquest temps he conegut persones increïbles. He descobert com m’agrada el so de la llengua grega. He escoltat històries meravelloses, algunes de les quals han acabat formant part de la meva quotidianitat, mentre que d’altres han quedat entre els camins deserts del Camí de Santiago, a Galícia.

He rigut moltíssim i he ballat Las Babys d’Aitana literalment a tot arreu. He corregut la cursa de 10 km de Barcelona amb la Greta, juntament amb milers de persones, mentre els nostres amics i els meus pares, que van venir a visitar-me, ens esperaven a la línia d’arribada. He parlat (o almenys ho he intentat) en català amb desconeguts al Pi de Maig de Sant Llorenç Savall. He viscut el meu primer Sant Jordi entre les roses i els llibres de Terrassa i Barcelona. He descobert com n’és de bona la bourguignonne quan te la cuinen uns francesos. He celebrat el meu aniversari a Santiago de Compostel·la i, en tornar d’un viatge, mentre caminava de nou cap a Terrassa, vaig pensar d’una manera molt tangible: estic tornant a casa.

Això, evidentment, ho complica una mica tot, perquè fa que aquestes últimes setmanes siguin tan intenses com ja una mica nostàlgiques. Tot i així, intento no veure-ho d’aquesta manera. Intento centrar-me en totes les coses meravelloses que he tingut l’oportunitat de viure i conèixer des que soc aquí, i en totes les que encara han d’arribar.

Per això és tan útil escriure i rellegir aquests diaris, perquè et fan adonar de tot el que hem aconseguit, dels errors que hem comès i de tot el que hem après en menys de deu mesos.

I per tot això, em sento profundament agraïda i immensament afortunada.

🇬🇧
Ladies and gentlemen, 

Dear future volunteers,

I’m writing this while lying on the beach in Saint Pol de Mar, one hour from Terrassa, on a Sunday afternoon. I’m here with some volunteers who, until a few months ago, were complete strangers. As I listen to one of the most relaxing sounds there is—the waves breaking on the shore—I find myself mentally recapping the last few months of volunteering.

Since the last time I wrote in this diary, so many things have happened. Looking through my phone gallery makes me realize how many incredible experiences and achievements I can now say are part of my ESC journey.

I have continued working on the Voluntalks podcast, feeling more and more comfortable speaking in front of a microphone. Thanks to the collaboration of the volunteers, the people working at Vibria, and especially Andreas (who I think you already know from his diary entries), I can now say that I have fulfilled one of my biggest dreams for this volunteering experience: creating a podcast. And of course, I can’t wait to keep learning more and more in this field.

Together with Andreas, Ana, Florina, and Ailen, I also experienced my first Youth Exchange as a facilitator, where I had the opportunity to learn a lot about myself and about teamwork. We continued our appearances on Terrassa’s radio program, El Submarí, and if I think about the Federica of a year ago, she would never have imagined herself speaking on a radio show once a month and in another language. The Dijous Intercoolturals also continued despite various difficulties, and while organizing the last one (Catalans vs. Guiris, lol), I realized how important it is to create an impact, even if it’s only on one person—as long as it is real.

Speaking of impact, last Friday the MOU LA MENT event finally took place, organized together with my flatmates Greta and Natalia and with Nuria from Ocell de Foc. What started as a random idea—“What if we organized an event in Terrassa?”—turned into a square full of people, live music, and workshops in Zumba, castellers, swing, and capoeira.

Throughout all of this, I met incredible people. I discovered how much I love the sound of the Greek language. I listened to wonderful stories, some of which became part of my everyday life, while others remained among the empty roads of the Camino de Santiago in Galicia.

I laughed so much and danced Las Babys by Aitana literally everywhere. I ran the 10K in Barcelona with Greta alongside thousands of other people, while our friends and my parents—who came to visit me—waited for us at the finish line. I spoke (or at least tried to speak) Catalan with strangers at Pi de Maig in Sant Llorenç Savall. I experienced my first Sant Jordi among the roses and books of Terrassa and Barcelona. I discovered how delicious bourguignon is when it is cooked by French people. I celebrated my birthday in Santiago de Compostela, and after returning from a trip, while walking back to Terrassa, I had a very tangible thought: I’m going home.

This definitely makes everything a little more complicated, because it makes these last few weeks both very intense and already somewhat nostalgic. Still, I try not to think about it that way. I try to focus on all the wonderful things I have had the opportunity to experience and discover since I arrived here, and on all the things that are still to come.

That is why writing and rereading these diaries is so useful: they make you realize how much we have achieved, how many mistakes we have made, and how much we have learned in less than ten months.

And for that, I am grateful, and I feel incredibly lucky.