🟨🟥🟨🟥🟨
Senyores i senyors,

Benvolguts lectors,

Últim mes vivint aquesta experiència meravellosa i intensa. Encara que ho pugui expressar amb paraules, em costa adonar-me que el final és a prop. Bé, potser això sona una mica dramàtic. El final de l’experiència, almenys. Escric aquest últim diari abans d’anar a Barcelona amb els meus amics per celebrar Sant Joan a la platja.

Pots entendre que l’experiència s’acosta al final quan la teva “llista de coses per fer” està gairebé tota marcada, i només queden unes poques coses per completar. En aquest cas, parlant dels grans esdeveniments que tenen lloc aquí, només queda la Festa Major de Terrassa, que se celebra durant l’última setmana del meu voluntariat.

Mentre rellegeixo el meu últim diari, m’adono que fa uns mesos vaig passar-ho força malament, però des d’aleshores crec que gestiono les coses molt millor que abans. Aquests últims mesos he fet molt més del que hauria pogut imaginar mai. He viscut tradicions locals a Terrassa, però també en altres llocs.

Vaig viure la meravellosa tradició de Sant Jordi a Barcelona amb alguns amics, on vam intercanviar flors i vaig rebre un llibre preciós de part d’en Fede. L’1 de maig vaig pensar que vivia dins d’un somni febril. Juntament amb alguns voluntaris, vam anar a Sant Llorenç de Savall i vam viure el Pi de Maig, una tradició local on es talla un pi, es porta fins a la plaça principal i després tota la gent col·labora per aixecar-lo i col·locar-lo al mig de la plaça fins a finals de mes. Després hi va haver paella i bingo amb desconeguts. Una de les coses més boges que he vist i fet mai.

A més, no podia evitar referir-me a la Fira Modernista encara que ho volgués. Un festival imprescindible a Terrassa, amb vestits preciosos, activitats i menjar.

Aquests últims mesos també he tingut l’oportunitat d’estar més a prop de la natura, ja que vam fer molt de càmping i visites prop de la platja, visitant llocs com Blanes, Tossa de Mar, Calella de Palafrugell, Empuriabrava i Cadaqués. Aquest últim potser és el meu preferit. Em vaig enamorar de les seves cases boniques, de les aigües cristal·lines i dels seus encantadors carrers petits.

🇬🇧
Ladies and gentlemen, 

Fellow readers,

Last month of living through this wonderful and intense experience. Even though I can put it into words, I seem to struggle with realizing that the end is near. Well, that may sound a bit dramatic. The end of the experience at least. I am writing this last diary before going to Barcelona with my friends to celebrate San Joan at the beach.

You can understand that the experience is close to an end if your “to do list” is mostly checked, and only a few of the things you wrote down remain to be ticked. In this case, speaking about big events that take place here, only Festa Major de Terrassa remains, which takes place in the last week of my volunteering.

As I am reading my last diary, I realize that some months ago I struggled a lot, but since then I think I am managing things way better than before. These last few months, I have done way more than I could have ever imagined. I experienced local traditions in Terrassa, but also in other places.

I experienced the amazing San Jordi tradition in Barcelona with some friends, where we exchanged flowers and I received a lovely book by Fede. On the 1st of May, I thought I was living in a fever dream. Along with some volunteers, we went to San Llorenç de Savall and experienced the Pi de Maig, a local tradition where you cut down a pine tree, carry it to the main square, and then all the people collaborate in order to lift it up and place it in the middle of the square until the end of the month. Afterwards, there was paella and bingo with strangers. One of the craziest things I had seen and done.

Moreover, I couldn’t refrain from referring to Feria Modernista even if I wanted to. A must-see festival in Terrassa, with beautiful costumes, activities, and food.

These last months, I also had the opportunity to be closer to nature, as we did a lot of camping and sightseeing near the beach, visiting places like Blanes, Tossa de Mar, Calella de Palafrugell, Empuriabrava, and Cadaqués. The last one may be my favourite. I fell in love with its beautiful houses, the crystal-clear waters, and its charming small roads.

Un dels moments més destacats d’aquests mesos va ser sens dubte el festival Cabrórock a Vic, on vam veure bandes i cantants de tot Catalunya, com Oques Grasses, Tyets i molts més. Em vaig sentir més a prop de la cultura catalana; vaig cridar amb totes les meves forces i vaig destrossar les lletres de moltes cançons catalanes famoses, però puc dir que realment ho vaig gaudir molt. Per descomptat, la companyia sempre juga el paper més important en aquests esdeveniments, i no podria haver estat més feliç de compartir-ho amb les “superestrelles”, muntant un toro mecànic amb un fuet a una mà i intentant no caure amb l’altra.

Finalment, la setmana passada va tenir lloc l’esdeveniment que la Greta, en Fede, la Núria i jo havíem estat organitzant durant alguns mesos, i no podria estar més contenta. Evidentment, va ser una mica aclaparador fins que tot va quedar enllestit, però finalment va anar encara millor del que hauria pogut imaginar. Activitats, música, amics que van venir a donar-nos suport i molta gent reunida a la plaça pública. Realment vam sentir que hi havia un petit impacte en la comunitat. Vull dir, qui ho hauria dit? Tres voluntaris aleatoris vinguts de l’estranger organitzant un esdeveniment sobre salut mental a Terrassa. A més, no podia comprendre que jo, una persona amb una gran por a exposar-me, estaria parlant en una emissora de ràdio local juntament amb altres voluntaris en castellà!

Pel que fa al voluntariat en si, sento que ara que puc reflexionar-hi una mica millor, m’he apropat més a les persones amb qui hem estat fent activitats. Des que vaig superar la barrera de parlar més en castellà, he tingut converses més profundes amb ells. Conec els seus gustos, les coses que no els agraden, les nostres bromes recurrents, i realment em sento part de l’equip.

One of the highlights of these months was for sure the Cabrórock festival in Vic, where we saw bands and singers from all over Catalunya, like Oques Grasses, Tyets, and many more. I felt closer to Catalan culture, I screamed from the top of my lungs and butchered the lyrics of many famous Catalan songs, but I can say that I really enjoyed it. Of course, the company always plays the most important part in these events, and I couldn’t be happier to share it with the “superestrellas”, riding a mechanical bull with a fuet in one hand and trying not to fall with the other.

Finally, last week the event that Greta, Fede, Núria, and I had been organizing for some months took place, and I couldn’t be happier. Of course, it was a bit overwhelming until everything was set in place, but it finally went even better than I could have imagined. Activities, music, friends who came to support us, and many people gathered in the public square. We really felt that there was a small impact on the community. I mean, who would have thought? Three random volunteers from abroad organizing a mental health event in Terrassa. Moreover, I couldn’t comprehend that me, a person with a big fear of exposure, I would be speaking in a local radio station along with other volunteers in Spanish!

When it comes to the volunteering itself, I feel like now that I am able to reflect a little better, I have come closer to the people with whom we have been doing activities. Since I jumped the obstacle of speaking more in Spanish, I have had deeper conversations with them. I know their likes, their dislikes, our running jokes, and I really feel part of the team.

A vegades em sorprenc sentint ja aquesta sensació de nostàlgia tot i que encara soc aquí. Ja m’imagino tornant a casa, asseguda a la meva habitació a Grècia i trobant a faltar tot això, com un somni llunyà que mai no va passar, perquè sé que la meva realitat allà serà molt diferent. Un canvi molt ràpid en la meva rutina, en les persones que m’envolten, però també en el canvi que ha tingut lloc dins meu, la nova jo.

Em sento una mica trista però també emocionada. És una muntanya russa, realment. Tot i això, no em considero pessimista ni una persona que doni tot per descomptat. Vull expressar com n’estic d’agraïda d’haver viscut —i de continuar vivint— aquesta experiència: la gent, els amics que he fet pel camí, la nova cultura que he conegut, tot el bo i el dolent.

He descobert moltes coses sobre mi mateixa durant aquests 10 mesos. M’he perdut i retrobat, he desenvolupat noves habilitats i n’he cultivat algunes que ja tenia però que estaven una mica rovellades. També, en moltes ocasions, he sortit de la meva closca, he hagut d’assumir responsabilitats, exposar-me i afrontar totes les coses que em preocupaven.

Quan visc un moment realment bonic, intento fer-ne una “foto mental” per poder sentir-lo més profundament i parar més atenció a les petites coses: el color del cel, com el sol toca els edificis, els desconeguts passant pel carrer, els meus amics rient després d’explicar una broma. Sona una mica sentimental, perquè ho és. Però encara no vull plorar aquests moments.

Encara soc aquí, i queda un mes. Vull ser present. I per això, per no tenir cap penediment, he fet una llista de les coses que encara no he fet, sola o amb altres persones, per tal d’omplir aquesta sensació de gana.

Tot i així, encara no estic del tot segura de si aquest és el final per a mi a Catalunya. Ja puc imaginar-me tornant aquí en un futur proper. Qui sap què ens reserva el futur? Només sé que en trauré el màxim profit.

Sometimes I catch myself already feeling this sense of nostalgia even though I am still here. I already imagine myself back home, sitting in my room in Greece and missing all this, like a long-lost dream that never happened, because I know that my reality there will be very different. A really fast change in my routine, the people around me, but also the shift that has happened inside of me, the new me.

I am feeling a little sad but also excited. It’s a rollercoaster, really. However, I do not consider myself pessimistic or a person who takes everything for granted. I want to express how grateful I am to have lived—and still be living—this experience: the people, the friends I made along the way, the new culture that I was introduced to, all the good and the bad.

I have discovered a lot about myself during these 10 months. I have lost and found myself, developed new skills, and cultivated some that I already had but that were a little rusty. Also, on many occasions, I came out of my shell, had to take responsibility, expose myself, and confront all the things that were bothering me.

When I am experiencing a really beautiful moment, I try to take a “mind photo” so I can feel it more deeply and pay more attention to the little things: the colour of the sky, how the sun hits the buildings, strangers passing by, my friends laughing after cracking a joke. It sounds a bit sentimental, because it is. But I do not want to grieve these moments just yet.

I am still here, and there is one month left. I want to be present. And for that, in order to have no regrets, I have made a list of the things that I haven’t done yet, either alone or with other people, in order to fulfil this hungry feeling.

Even so, I am not quite sure yet if this is the end for me in Catalunya. I can already imagine myself coming back here in the near future. Who knows what the future holds? I just know I am going to make the most of it.