VOLUNTARIAT DE 9 MESOS A MATERA

Sóc David Tomás, un noi de 27 anys nascut i crescut a Barcelona que un bon dia va decidir fer un voluntariat europeu a la bellíssima ciutat de Matera.

El 21 de març del 2021 vaig aterrar a Roma i, després de llargues hores d’espera i prendre diversos mitjans de transport, el dia següent vaig arribar a la que seria la meva ciutat pels propers 9 mesos, Matera. Es tracta d’una ciutat d’uns 60 mil habitants, ubicada al sud d’Itàlia i pertanyent a la regió de Basilicata. Els seus orígens es remunten a l’edat del bronze, essent un lloc que porta habitat des de fa més de 9.000 anys i és considerada una de les ciutats més antigues del món. Un enrevessat laberint rocós que ens fa viatjar en el temps fins a la mateixa prehistòria.

Matera va estar a la vora de la ruïna. Als anys 50 era considerada la vergogna nazionale (vergonya nacional) per la seva pobresa i insalubritat, un lloc on no hi havia instal·lacions elèctriques ni sanejaments i on els humans convivien amb els seus animals en coves. Un perfecte brou de cultiu per a malalties, malnutrició i epidèmies.

Però tot va canviar quan els sassi (pedres) de Matera van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1993. Havia demostrat que a les seves coves els modes de vida prehistòrics havien resistit fins als temps moderns i, gràcies a aquesta inscripció, la ciutat va viure una restauració que fins i tot l’ha portat a ser Capital Europea de la Cultura el 2019.

El projecte que hi anava a fer (amb l’organització Il Sicomoro) consistia principalment a realitzar activitats lúdiques i esportives, de reforç escolar i tot tipus d’acompanyament amb adults, joves i infants immigrants i refugiats, amb la finalitat d’afavorir la seva integració i participació activa en la comunitat local. Durant les primeres setmanes, moltes d’aquestes activitats no es van poder dur a terme degut a les restriccions derivades de la pandèmia. No obstant, aquest període d’inactivitat i semi confinament em va resultar molt útil per a l’estudi intens de la llengua de Dante.

Quan les restriccions ho van permetre, vaig començar a trobar-me regularment amb els joves del projecte per participar a tornejos de futbol, de cricket, fer classes de reforç escolar, organitzar activitats lúdiques a l’aire lliure amb els nens i nenes refugiats, etc.  Durant aquests primers mesos, diguem-ne que ja em sentia molt ben adaptat al meu entorn (llengua, projecte, relació amb altres voluntaris i voluntàries, amistats, participació en la vida local, etc.).

Aproximadament a meitat del voluntariat, però, a causa d’algunes discrepàncies en l’organització i planificació de les activitats, vaig canviar de rumb en el voluntariat i això va suposar una gran oportunitat per a mi. D’agost fins a la fi del projecte, al desembre, vaig estar fent el voluntariat a una residència de gent gran (gestionada per la mateixa organització Il Sicomoro) com a dinamitzador, fent tot tipus de tasques amb la finalitat de fer les jornades més entretingudes i amenes als residents del centre. Aquestes activitats consistien a fer-los dibuixar, pintar, ballar, escoltar música, jugar a jocs de taula, passejar a l’aire lliure i donar-los conversació, treballar amb alguns d’ells en un projecte d’hort urbà que hi havia a la residència, a part de donar suport en les tasques més generals dutes a terme al centre, com per exemple: ajudar al personal del centre en els desplaçaments dels ancians, ajut en la gestió de les visites familiars, col·laborar en la campanya de vacunació, etc.

Aquesta experiència, però, va suposar un punt d’inflexió molt important. Fins aleshores, treballar amb gent gran mai havia estat entre els meus plans, i ara la veritat és que ha esdevingut una opció que no descarto per res seguir explorant en un futur. Aquesta ha estat, sense dubte, una de les experiències a nivell humà més enriquidores que he viscut durant el voluntariat i, diria, a la meva vida.

A nivell més general, cal dir que espanyols i italians siamo cugini (som cosins), per la nostra similitud en aspectes com la cultura, la llengua, gastronomia, sociabilitat, etc. Destacaria, per sobre de qualsevol altra cosa, la gran hospitalitat d’aquest bell poble. Aquest és un fet que ha afavorit que des del principi m’hagi sentit com a casa, teixint una gran xarxa d’amistats i contactes que m’emporto amb molta estima.

Destacar, a més, per a la gent que vulgui participar en una experiència del gènere, la importància de integrar-se el màxim possible amb els locals, ja que moltes vegades es creen “bombolles” entre voluntaris/es i es malbarata aquesta oportunitat. En aquest sentit, voldria afegir que a banda del voluntariat, una de les coses que em va ajudar molt a conèixer gent i a integrar-me, va ser formar part d’un club de tennis taula (esport que ja jugava abans de marxar i que segueixo jugant un cop tornat), competint a nivell federat i fet que també m’ha portat a conèixer altres localitats de la regió. També destacaria que alguns voluntaris, els caps de setmana que érem lliures, anàvem a ajudar a un menjador social, el que també ens va permetre conèixer una realitat molt important del lloc on érem, a més d’acabar establint lligams quasi familiars amb els altres voluntaris del menjador.

Per últim, voldria destacar la importància de viatjar i moure’s del lloc on es fa el voluntariat, sempre que es pugui, evidentment. En el meu cas ha estat un veritable plaer poder viatjar i conèixer altres ciutats i pobles italians, així com conèixer aspectes de la política, història, societat, etc.

En definitiva, amb aquesta publicació el que vull és encoratjar a tots aquells i aquelles que s’estiguin plantejant fer un projecte de voluntariat europeu: NO US HO PENSEU DUES VEGADES, FEU-HO!!!

Ànims i ens trobem pel camí,

DAVID